L'any 1976, Cirici Pellicer feia un balanç de "l'art a l'època de l'estraperlo" -els anys quaranta- i únicament salvava de la reprovació general allò que ell denominava "l'oasi de Montserrat". Els creadors d'aquest oasi tenen noms: l'abat Aureli M. Escarré com a propulsor d'un entusiasme que va aplegar un estol d'artistes encarregats de fer de Montserrat una ciutadella de l'esperit noucentista, el de la Catalunya de la Mancomunitat, i enllaçar-lo amb els corrents religiosos europeus més moderns que, amb el temps, confluiran en el Concili Vaticà II. El pintor escollit per donar forma i color a aquests ideals, principalment amb les pintures al fresc, va ser Josep Obiols (1894-1967). Abans de la Guerra Civil, Obiols ja havia excel·lit com il·lustrador i grafista especialitzat en temes d'infants i també com a muralista. En les circumstàncies difícils de la postguerra, va trobar a Montserrat una ocasió extraordinària per a depurar el seu estil, hereu del Renaixement Italià, i posar-lo al servei d'uns ideals nobles i de la pervivència de l'esperit que havia forjat uns valors humans i cívics irrenunciables. La pintura d'Obiols a Montserrat és el cant del cigne del noucentisme a Catalunya. Amb ell s'acabava un món.
