Se'l va arribar a conèixer com l'Indiana Jones veneçolà, però molt abans de la icona del cel·luloide, Josep Maria Cruxent, ja era un dels màxims exponents de l'arqueologia d'exploració. En donen fe veritables odissees modernes, com l'expedició fracoveneçolana a les fonts de l'Orinoco, l'any 1951, o l'anomenada Ruta de Balboa, a través d'una de les selves més inhòspites del continent americà, la del Darien; en aquest cas, junt amb sa majestat Leopold III de Bèlgica (probablement l'amistat més curiosa per a un republicà). Després de la Guerra Civil, Cruxent s'havia exiliat a Veneçuela, país al qual acabaria donant la prehistòria que no tenia. Amb pic i pala com a principals eines de treball, de sol a sol i al llarg de més de cinquanta anys, va ajudar a descolonitzar el coneixement suposadament neutre de "l'acadèmia del Nord". És més, els nous horitzons que eixamplà per als períodes americans paleoindi i indohispà fan del catalanoveneçolà un referent en intentar comprendre l'adaptació de l'ésser humà a noves condicions ambientals. Curiosament, però, "l'arqueologia vivent" de Cruxent no fou només "l'associació entre l'atuell mort i l'indi viu". Davant un desenvolupament desenfrenat que, segons ell, acabaria per anul·lar la sensibilitat, va comprometre's amb la gent humil del camp en projectes de revitalització sociocultural llavors del tot innovadors (el que avui s'entén per "desenvolupament amb identitat"). Com a precursor del moviment informalista al país llatinoamericà, també traslladaria la seva sensibilitat i llibertat d'esperit a aquest altre territori que és la pintura.
