A final del segle XVI, la poesia catalana semblava haver arribat a una via morta. Els intents per mantenir una línia autòctona, ancorada en la tradició trobadoresca i el llegat d’Ausiàs March, havien derivat en un estancament on la creació culta restava reclosa en acadèmies i universitats, sense capacitat de transcendir aquests entorns ni de generar continuïtats. L’arribada del segle XVII, però, va capgirar la situació: l’esclat del Barroc i l’adopció de les noves formes poètiques d’Itàlia i Castella van coincidir amb l’aparició d’una figura cabdal: Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona (1579-1623). L’efecte combinat d’aquests factors va rellançar la poesia en català —de la més culta a la més popular—, va instaurar models que van generar un increment sense precedents de la producció i en van garantir la continuïtat durant més de dos segles.
Aquest volum aplega una dotzena de treballs d’investigadors de diferents generacions especialitzats en l’àmbit de la literatura catalana moderna i té com a objectiu posar llum sobre algunes de les claus d’aquesta renovació. El focus se situa en les primeres dècades del segle (1600-1640), des de l’inici de l’activitat de Garcia fins a la consolidació de la generació literària de la Guerra dels Segadors, i l’obra s’estructura en quatre blocs: el primer analitza els nous contextos i espais de producció i difusió dels textos poètics; el segon recupera les figures de tres poetes oblidats del període (Fauria, Terré i Nogués) i aporta novetats sobre les seves vides i obres; el tercer se centra en la relació entre poesia i impremta, i el quart ofereix noves propostes de lectura sobre l’obra del Rector. El conjunt vol ser una invitació a descobrir nous angles i perspectives d’anàlisi del que va ser un punt d’inflexió i un dels períodes més decisius en la història de les nostres lletres.
