El narrador d’Els camps dels vençuts, educat encara sota les consignes de la dictadura franquista, se sent desconcertat quan xoca amb una altra versió de la realitat: els afusellaments del 27 de setembre de 1975, viscuts, però, com a emigrant veremador a França. Després de la mort del dictador, descobrirà com la seua família, vençuts en la guerra, cabdellats per la por havien construït per als més jóvens una mentida sobre el propi passat; un benintencionat propòsit de protecció col·lectiva.
En aquesta novel·la, Toni Cucarella aborda el desconcert a què es va haver d’enfrontar una generació que eren adolescents quan va morir el dictador Francisco Franco, tot just quan començaven a copsar la realitat social i política que els envoltava. Una realitat que havia estat imposada a tall d’espasa pels vencedors d’una guerra esdevinguda durant la generació dels avis (els vençuts) i consolidada en la dels pares (els resignats).
Ocultar la realitat històrica per por, per conformitat o per covardia pot comportar conseqüències nefastes. Hi ha el risc —demostrat— de convertir en addictes fanàtics dels vencedors els desinformats descendents dels vençuts. Derrota sobre derrota.
